dijous, 17 d’octubre del 2013

El Substrat ibèric del País Valencià i la història de Catalunya (9 de 12), els pancatalanistes són pancastellanistes

Si hom li pregunta a un polític valencià del PP per un personatge històric valencià, és fàcil que li esmente Jaume I. Això hauria de fer pensar. Al País Valencià, tots els bàndols coincidixen en Jaume I. Els panvalencianistes catalanistes hi veuen al portador de la catalanitat i els panvalencianistes purs hi veuen al fundador de la valencianitat. Tots dos lluiten així pel panvalencianisme. D'aquesta unanimitat se'n deriva la prohibició implícita de pensar el País Valencià més enllà de la fundació del Regne de València. Tot allò que sobrepassa el 1239, data de la fundació del regne, no és valencià, com si aquest haguera estat obra d'un demiürg inspirat per una idea eterna i immutable. Aquesta prohibició té importància per als panvalencianistes purs, ja que infringir-la excessivament relativitzaria el Regne de València, però és encara més important per als panvalencianistes híbrids, ja que implica renunciar a la catalanitat. D'acord amb aquesta òptica, la catalanitat ens és concedida per Jaume I i la història anterior a ell, ha de ser rebutjada i desestimada. Admetre l'existència d'un poble valencià previ és tant com admetre que no som catalans, cosa que el panvalencianista hibrid, que, és també catalanista, no pot fer. Però tampoc ho pot fer el catalanista no valencià ja que reconéixer que el poble valencià ja existia d'alguna manera abans de l'arribada catalana, és tant com reconéixer que els valencians no són catalans i que, per tant, no poden formar part dels Països Catalans. Per això, el catalanisme, o pancatalanisme, com vol la dreta, és, paradoxalment, panvalencianista. Amb la qual cosa podem dir que el pancatalanisme conduix al pancastellanisme.

Entrades populars